Movia el dit en cercles fent-lo entrellaçar, com si no fos ja prou rinxolat, amb el floc de cabell que se li escapava de la cua i li queia per sobre de la orelleta dreta. Tot i que escoltava la mestra d’anglès, que dolçament els cantava una cançó de bressol, badava amb la col·lecció de jaquetes de colors.
Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava en el penjador.
Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.
Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.
Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.
Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.
Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava en el penjador.
Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.
Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.
Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.
Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.
--
Això és un petit relat que he fet per participar en un joc proposat per en Jesús Mª Tibau en el seu bloc. Sempre he tingut ganes d'escriure, però mai en tinc valor. Doncs espero que em perdoneu, però al final m'he tirat a la piscina i he fet aquesta historieta amb tota la bona fe del món.
Espero que us agradi!
8 mossegades:
No només hi veig bona fe a l'escrit, la veritat. La sensibilitat i el bon escriure també hi són molt presents.
M'ha agradat molt!
No m'agrada... M'ENCANTA!!!
M'alegro que t'hagis decidit a escriure i compartir tot això tan bonic que duus dins teu. Felicitats!
=)))
gràcies pel teu text. Em fa il.lusió veure que gent que no havia escrit abans ho fa amb l'excusa dels jocs literaris. El proper dissabte faré un post on recolliré tots els texts, to ti que el termini acaba el 2 de febrer.
A mi també em passa que només escric pels jocs literaris.
Aquest teu escrit m'ha agradat molt, m'ha recordat de petita.
Refrescant com una ventada sobtada! Felicitats pel relat!
M'ha agradat molt llegir-lo. És tendre, concís, explica una història. Jo diria que portes molt de temps escrivint. Que tens experiència prèvia.
Hola Laie, t'acabo de descobrir passant pel turoparc i m'agrada el que dius i escrius. Ets per un casual de Vila? M'ha fet gràcia veure que jugues als jocs literaris d'en Tibau ( jo encara no m'atreveixo) que acabo també de conèixer gràcies al blog de l'Assumpta. Aquests dies estic contenta perquè he trobat un món per descobrir.
Gràcies a tots, no imaginava aquesta resposta tan bona... això de tenir amics blocaires fa pujar l'autoestima :)
Sí, llum, sóc de Vila... tu també?
Tavis, és concís per la limitació de paraules de'n Tibau, però m'agrada que t'agradi :)
Publica un comentari a l'entrada