Jo no ho faré, però no voldria acabar aquest any sense fer un comentari en el meu raconet, del que ha sigut el meu centenari particular: els meus dos avis (els homes, s'entén) haurien fet cent anys.
És per això que des d'aquí els hi volia fer un petit homenatge, doncs els vaig perdre de petita i he crescut sempre amb el seu record, i preguntant-me sovint com seria ara si els hagués conegut de gran. Si enlloc de preguntar-los què tenia per berenar, els hagués pogut preguntar pels detalls de la seva vida; si enlloc de cantar-me cançons de bressol, m’haguessin pogut cantar històries i batalletes.
Neixen al 1.908, amb el Palau de la Música, passen les penúries d'una guerra que els separa dels seus força temps i amb la "sort" de poder tornar a casa, després de passar un temps a la intempèrie i fins i tot a la presó.
Però malgrat tot, els porto sempre dins el cor i en els meus pensaments i me n'adono que... què carai, sé que estarien orgullosos de mi, i amb això en tinc més que suficient per seguir endavant cada dia i despertar-me amb el somriure amb el que em diuen que encomano felicitat.
Què més vull?
Per a ells, l'última entrada d'aquest any, que per mi ha sigut el del seu centenari.