Ahir, passats uns minuts de les 21.30h va començar a l'Auditori, el primer dels tres concerts que
Ismael Serrano havia programat a Barcelona enguany, per presentar l'últim disc
Sueños de un hombre despierto, i de pas celebrar amb aquesta gira els seus 10 anys de carrera.
Feia temps que
ho tenia anunciat al blog, i és que la veriat, l'esperava amb candeletes. No només perquè m'agradin els seus treballs, sinó perquè els directes d'aquest home, són dels millors que he vist. Val a dir, que tampoc tinc un gran ventall de concerts per comparar, però la delicadesa i la cura amb què prepara tots i cada un dels temes que van tocant i interpretant durant el concert, em captiven.
Es tractava de presentar el nou disc, sí, però com a la majoria de concerts es van sentir altres temes, tots i cada un d'ells agraïts pels "
familiares y amigos" allà presents, que estàvem embadalits en tot moment. No van faltar, doncs:
Ana, ya ves, vértigo, Caperucita, la extraña pareja, últimamente, tierna y dulce historia de amor, vine del norte, recuerdo, no estarás sola, tantas cosas, cien días, el virus del miedo, sucede que a veces, i com sempre, no podia marxar sense
papá cuentame otra vez. Finalment, es va acomiadar (per quarta vegada) amb
fragilidad i
a las madres de mayo.
És el tercer concert del cantautor madrileny al que assisteixo, el segon a l'auditori, i això últim és remarcable. Per què? Doncs pel simple fet de tocar en un lloc preparat exclusivament per a la música -és el que té un auditori, no?- .
Entra a l'escenari precedit per tres grans mestres: Fredi Marugán, Javier Bergia i Jacob Sureda. Quan la poesia és musicada per artistes apassionats, les solfes prenen vida.
Així doncs, el lloc perfecte, la posada en escena senzilla i deliciosa, la cura en tots els temes impecable i el clima romàntic que es crea entre els arranjaments d'aquesta gira -teclats, guitarra, baix i percusió- i les boniques introduccions a les que, ja ens té acostumats, va acabar en dues hores i mitja de posta de sol, d'històries i llegendes marineres, mentre mica en mica, s'acostava l'horitzó i ens convidava a cau d'orella a compartir els seus somnis, els somnis d'un home despert.
