Virgínia

Us deixo el vídeo que van preparar els de l'equip del Quarts de nou, per a participar en un experiment documental "Life in a day" del director nord-americà Ridley Scott.

En aquest experiment es demanava que gent de tot el món enregistrés i enviés el que estava fent el 24 de Juliol. De entre tots els vídeos que s'hagin enviat triaran els millors per fer una pel·lícula documental que s'estrenarà als Estats Units al famós festival de Sundance.

Això ho vaig llegir a la pinya.cat i avui a El Món a Rac1 han dit que ha sigut un dels 20 vídeos seleccionats i que la Virgínia serà una de les protagonistes!

Antes y un después

Hay peliculas, que mas alla de su calidad para el resto de la gente, ati te gusta y no sabrias porque. En mi caso hay a puñados, y quizás podrías llegar a sacar 300 de esas películas que las verías hasta cansar.

Pensado en el titulo del post, me es casi imposible poner un titulo por eso he decido poner "un antes y un después" porque son películas que te marcan después de verlas y cuando escuchas esa banda sonora alguien dice una frase de la película, a quien no le pasado que un montón de imágenes son bombardeadas por alguien a tu mente llevándote a la primera vez que vistes esa película.

Bien, a mi me pasa con demasiadas, peliculas de culto como StarWars, Sin Perdón, Rio Bravo, Los 12 del Patíbulo,...otras como míticas como los Goonies, Indiana Jones (si si, incluso la ultima), StarshipTroopers, Rocky, Pulp Fiction, Reservoir Dogs, nuevas como Buscando a Nemo, incluso ilirantes como la Absurda guerra de las Guerra de las Galaxias (SpaceBalls), Braveheart, Gladiator, Seven, Descubriendo Nunca Jamás, Forrest Gump, Hombres de Honor, El Señor de los Anillos, El Club de la Lucha, Más alla de los sueños, Una mente maravillosa, Ultimo Mohicano....... así incluso hasta mas de las que me podría acordar.

Pero, hoy me gustaría recordar, ya que un grande del Cine, con mayúsculas que nos ha dado tanto, historias que nos habrán gustado mas o menos, pero no se le puede discutir su calidad.

Os dejo con dos escenas, que juntamente con su banda sonora me ha dejado huella, por ti Clint que cumples 80 años dando el cayo...

La primera Por un puñado de dolares. El primer western que rodó un jovencito Clint, que no se entero de su triunfo hasta llegar a su ciudad (EEUU)

Como comentario decir, que fue el elegido porque su cache era el mas barato que podía asumir el director.

Y para cerrar os dejo con Sin Perdón. Una película que con el tiempo ha ido creciendo, el ultimo gran héroe de unos tiempo no tan lejanos. Una película de Oscar para ver...

Y a vosotros que película os ha marcado? o películas...

a John Williams

Pau Derqui i Unes veus

Ahir a Ventdelplà, entre les pressions dels amics i el gran ensurt que s'emporta l'Enric en creure que podria haver matat a una persona, finalment entra en raó i conscient del perill que suposa seguir exercint -o simplement seguir- amb aquesta addicció als ansiolítics, acaba anteposant el seu sentit de la responsabilitat, de la que s'havia fet bandera en el personatge des del principi, i accedeix a visitar un psiquiatra.

No, aquesta entrada no neix per reflexionar sobre Ventdelplà, tot i que donaria per una entrada pròpia; però el fet que l'Enric acabés visitant al psiquiatra em va fer recordar "Unes veus": una obra de teatre que vaig poder veure a finals de la temporada passada aquí a Vilafranca, ja que es van passar per Cal Bolet durant la seva gira després de la seva estada al Villarroel . I que tot i el molt que em va agradar l'obra dirigida per la Marta Angelat, no n'havia comentat res.


Unes veus, és una obra protagonitzada per l’esquizofrènia que sofreixen un parell dels seus personatges tot i que en realitat no pretén abordar el tema, sinó explicar una història on, a part dels problemes quotidians -malauradament quotidians- dels personatges, s'hi afegeix aquesta malaltia que multiplica l'emotivitat que transmet al públic.


Tot comença quan a un jove que ha passat un temps ingressat en un centre psiquiàtric se li dóna l'alta i aquest ha d'afrontar els problemes propis d'un jove de la seva edat i amb un germà que al que se li queda massa gran la responsabilitat que sent vers ell. Tot això envoltat d'una sèrie de personatge que viuen tots en una situació d'estrès emocional i una història d'amor que malgrat tot, aporta una mica de dolçor en una obra brutalment colpidora.


En fi, no explicaré més detalls ja que a part que l'obra em va agradar molt, em volia centrar en l'actor Pau Derqui, qui encarna el protagonista i va significar per mi descobrir un gran actor que ja havia vist per televisió (és l'Enric de Ventdelpla), però tot i que allà també m'agrada -potser no podia treure tant de suc del seu personatge com en el de l'obra- és al teatre on em va deixar glaçada. No sóc una persona de llàgrima fàcil, però tampoc és que sigui difícil fer-me plorar. Ara, el que sí que em costa molt és fer-ho en públic; doncs aquell dia a Cal Bolet alguna llagrimeta se'm va escapar.

Per cert, el Carles Sales també està impressionant, però ja em perdonareu que avui li dediqui l'entrada al Pau, i a veure si aquesta nova trama de Ventdelpla fa que el pugui recrear-se tant amb l'Enric com ho va fer amb el seu tendre Rai de les veus…

Fotos: Focus (enllaç de la fitxa tècnica de l'obra)

[EDICIÓ 14:50h] He trobat en altres llocs anomenar-lo Pablo Derqui. No sé si ell ho tradueix indiferentment o és que en alguns llocs ho han canviat perquè sí.

Toma dos tazas...

mini posteo para decri, que una de las mejores triologias de la historia ya esta aqui. Despues de superar miles de trabas, robos de guiones y ancianidad del actor llego:



Aqui os dejo el trailer que ni tan mal! y mas aqui

de la música i el comic al cine

Aquesta setmana he vist un parell de posts sobre pel·lícules que estan a punt de sortir a la llum o si més no, la comencen a veure.

Pels aficionats al món del comic, aquí va la primera perla: La Marca Amarilla de Edgar P. Jacobs. Alex de la Iglesia, sembla ser que dirigirà el film (+) sobre el mític còmic. I el que més m'agrada a mi, que sembla que hi apereixerà en Keneth Branagh, actor (i director) que em va robar el cor a "Molt soroll per no res" (on per cert, també vaig conèixer a Robert Sean Leonard, actual colega del Dr. House).



"I'm not There", o la vida de Bob Dylan. Dirigida per Todd Haynes i una reguitzell d'actors que l'interpreten: Marcus Carl Franklin, Ben Whishaw (el perfum), Heath Ledger, Christian Bale (l'últim batman!), Richard Gere, and Cate Blanchett. Està inspirada en la seva pròpia música i la seva capacitat de recrear-se una i una altra vegada. S'espera l'estrena pel proper 21 de setembre a EEUU. Diuen que ja olora els Òscars.

Sembla que últimament, anem una mica escassos d'idees, perquè la majoria d'estrenes acaben sent biografies, còmics, seqüeles i fins i tot video-jocs!

Dirty Dancing - Time of my life

Algún dia havia de caure.

Jo de petita volia ser com la Babie. M'ha marcat.

La Lloll

Quina il·lusió m'ha fet aquest matí llegir aquesta notícia!

Lloll Bertran, una de les que considero com a millors artistes catalanes, participarà a la propera película de Woody Allen, que es rodarà aquest estiu a Barcelona.


Me n'alegro moltíssim perquè em dóna la sensació que la Lloll s'està oblidant, però és una de les millors artistes que tenim. Polifacètica: Actriu, cantant, presentadora, locutora i showwoman en general. Recordeu la Sandra Camaca? Vanessa, la hostessa. Quantitat de sèries -la última Mar de Fons- i on em va robar el cor... al teatre.


A Pigmalió, una obra interpretada per la colla dels de Dagoll Dagom, basada en una adaptació de Pygmalion de Bernard Shaw per Joan Oliver. D'aquesta, també hi ha la pel·lícula My Fair Lady, de l'any 1964, guanyadora de la tira d'Oscars.


A més, és una d'aquelles persones encantadores. Me la he trobat alguna vegada, i és infinitament simpàtica, afable i dolça.

Des d'aquí un petit-modest homenatge a la Lloll!

Un pom de petons!