Ahir a Ventdelplà, entre les pressions dels amics i el gran ensurt que s'emporta l'Enric en creure que podria haver matat a una persona, finalment entra en raó i conscient del perill que suposa seguir exercint -o simplement seguir- amb aquesta addicció als ansiolítics, acaba anteposant el seu sentit de la responsabilitat, de la que s'havia fet bandera en el personatge des del principi, i accedeix a visitar un psiquiatra.
No, aquesta entrada no neix per reflexionar sobre Ventdelplà, tot i que donaria per una entrada pròpia; però el fet que l'Enric acabés visitant al psiquiatra em va fer recordar "Unes veus": una obra de teatre que vaig poder veure a finals de la temporada passada aquí a Vilafranca, ja que es van passar per Cal Bolet durant la seva gira després de la seva estada al Villarroel . I que tot i el molt que em va agradar l'obra dirigida per la Marta Angelat, no n'havia comentat res.
Unes veus, és una obra protagonitzada per l’esquizofrènia que sofreixen un parell dels seus personatges tot i que en realitat no pretén abordar el tema, sinó explicar una història on, a part dels problemes quotidians -malauradament quotidians- dels personatges, s'hi afegeix aquesta malaltia que multiplica l'emotivitat que transmet al públic.
Tot comença quan a un jove que ha passat un temps ingressat en un centre psiquiàtric se li dóna l'alta i aquest ha d'afrontar els problemes propis d'un jove de la seva edat i amb un germà que al que se li queda massa gran la responsabilitat que sent vers ell. Tot això envoltat d'una sèrie de personatge que viuen tots en una situació d'estrès emocional i una història d'amor que malgrat tot, aporta una mica de dolçor en una obra brutalment colpidora.
En fi, no explicaré més detalls ja que a part que l'obra em va agradar molt, em volia centrar en l'actor Pau Derqui, qui encarna el protagonista i va significar per mi descobrir un gran actor que ja havia vist per televisió (és l'Enric de Ventdelpla), però tot i que allà també m'agrada -potser no podia treure tant de suc del seu personatge com en el de l'obra- és al teatre on em va deixar glaçada. No sóc una persona de llàgrima fàcil, però tampoc és que sigui difícil fer-me plorar. Ara, el que sí que em costa molt és fer-ho en públic; doncs aquell dia a Cal Bolet alguna llagrimeta se'm va escapar.
Per cert, el Carles Sales també està impressionant, però ja em perdonareu que avui li dediqui l'entrada al Pau, i a veure si aquesta nova trama de Ventdelpla fa que el pugui recrear-se tant amb l'Enric com ho va fer amb el seu tendre Rai de les veus…
Fotos: Focus (enllaç de la fitxa tècnica de l'obra)
[EDICIÓ 14:50h] He trobat en altres llocs anomenar-lo Pablo Derqui. No sé si ell ho tradueix indiferentment o és que en alguns llocs ho han canviat perquè sí.
No, aquesta entrada no neix per reflexionar sobre Ventdelplà, tot i que donaria per una entrada pròpia; però el fet que l'Enric acabés visitant al psiquiatra em va fer recordar "Unes veus": una obra de teatre que vaig poder veure a finals de la temporada passada aquí a Vilafranca, ja que es van passar per Cal Bolet durant la seva gira després de la seva estada al Villarroel . I que tot i el molt que em va agradar l'obra dirigida per la Marta Angelat, no n'havia comentat res.
Unes veus, és una obra protagonitzada per l’esquizofrènia que sofreixen un parell dels seus personatges tot i que en realitat no pretén abordar el tema, sinó explicar una història on, a part dels problemes quotidians -malauradament quotidians- dels personatges, s'hi afegeix aquesta malaltia que multiplica l'emotivitat que transmet al públic.
Tot comença quan a un jove que ha passat un temps ingressat en un centre psiquiàtric se li dóna l'alta i aquest ha d'afrontar els problemes propis d'un jove de la seva edat i amb un germà que al que se li queda massa gran la responsabilitat que sent vers ell. Tot això envoltat d'una sèrie de personatge que viuen tots en una situació d'estrès emocional i una història d'amor que malgrat tot, aporta una mica de dolçor en una obra brutalment colpidora.
En fi, no explicaré més detalls ja que a part que l'obra em va agradar molt, em volia centrar en l'actor Pau Derqui, qui encarna el protagonista i va significar per mi descobrir un gran actor que ja havia vist per televisió (és l'Enric de Ventdelpla), però tot i que allà també m'agrada -potser no podia treure tant de suc del seu personatge com en el de l'obra- és al teatre on em va deixar glaçada. No sóc una persona de llàgrima fàcil, però tampoc és que sigui difícil fer-me plorar. Ara, el que sí que em costa molt és fer-ho en públic; doncs aquell dia a Cal Bolet alguna llagrimeta se'm va escapar.
Per cert, el Carles Sales també està impressionant, però ja em perdonareu que avui li dediqui l'entrada al Pau, i a veure si aquesta nova trama de Ventdelpla fa que el pugui recrear-se tant amb l'Enric com ho va fer amb el seu tendre Rai de les veus…
Fotos: Focus (enllaç de la fitxa tècnica de l'obra)
[EDICIÓ 14:50h] He trobat en altres llocs anomenar-lo Pablo Derqui. No sé si ell ho tradueix indiferentment o és que en alguns llocs ho han canviat perquè sí.
0 mossegades:
Publica un comentari a l'entrada