És habitual que tal dia com avui, o pel voltant d'aquesta data tan assenyalada com és el canvi d'any, es trobi pels blogs i mitjans de comunicació missatges de resum de l'any, recordatoris dels successos i aniversaris més destacats, com ha sigut enguany, per exemple, el centenari de la Mercè Rodoreda.
Jo no ho faré, però no voldria acabar aquest any sense fer un comentari en el meu raconet, del que ha sigut el meu centenari particular: els meus dos avis (els homes, s'entén) haurien fet cent anys.
És per això que des d'aquí els hi volia fer un petit homenatge, doncs els vaig perdre de petita i he crescut sempre amb el seu record, i preguntant-me sovint com seria ara si els hagués conegut de gran. Si enlloc de preguntar-los què tenia per berenar, els hagués pogut preguntar pels detalls de la seva vida; si enlloc de cantar-me cançons de bressol, m’haguessin pogut cantar històries i batalletes.
Neixen al 1.908, amb el Palau de la Música, passen les penúries d'una guerra que els separa dels seus força temps i amb la "sort" de poder tornar a casa, després de passar un temps a la intempèrie i fins i tot a la presó.
Però malgrat tot, els porto sempre dins el cor i en els meus pensaments i me n'adono que... què carai, sé que estarien orgullosos de mi, i amb això en tinc més que suficient per seguir endavant cada dia i despertar-me amb el somriure amb el que em diuen que encomano felicitat.
Què més vull?
Per a ells, l'última entrada d'aquest any, que per mi ha sigut el del seu centenari.
Jo no ho faré, però no voldria acabar aquest any sense fer un comentari en el meu raconet, del que ha sigut el meu centenari particular: els meus dos avis (els homes, s'entén) haurien fet cent anys.
És per això que des d'aquí els hi volia fer un petit homenatge, doncs els vaig perdre de petita i he crescut sempre amb el seu record, i preguntant-me sovint com seria ara si els hagués conegut de gran. Si enlloc de preguntar-los què tenia per berenar, els hagués pogut preguntar pels detalls de la seva vida; si enlloc de cantar-me cançons de bressol, m’haguessin pogut cantar històries i batalletes.
Neixen al 1.908, amb el Palau de la Música, passen les penúries d'una guerra que els separa dels seus força temps i amb la "sort" de poder tornar a casa, després de passar un temps a la intempèrie i fins i tot a la presó.
Però malgrat tot, els porto sempre dins el cor i en els meus pensaments i me n'adono que... què carai, sé que estarien orgullosos de mi, i amb això en tinc més que suficient per seguir endavant cada dia i despertar-me amb el somriure amb el que em diuen que encomano felicitat.
Què més vull?
Per a ells, l'última entrada d'aquest any, que per mi ha sigut el del seu centenari.
I per a la resta... BON ANY 2009
5 mossegades:
“El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”
Eleanor Roosvelt
No deixis mai de somniar ! i que els teus somnis es facin realitat en aquest nou 2009.
Amb tot el meu carinyo !!!! ; )
Un homenatge entranyable i preciós. Bon any!
M'ha agradat molt, aquest post,Laie! Que tinguis un Bon Any, molt bo, molt bo, molt bo!!!
petonets
Bon post , jo no vaig coneixer el meu avi per que va ser dels que no va tornar , però sempre he pensat amb elll i he buscat i recuperat coses seves , com un quadre de quant anava al cole dedicat als meus pares .
Molt bon any , que com que les expectatives son dolentes , sgur que serà bó.
Bona iniciativa i Bon Any!
Publica un comentari a l'entrada