Una puerta...

…miró al suelo, y su imagen de duda y preocupación quedó reflejada en él. La noche era muy cerrada en la ciudad, el sabia que debería ir a casa, y una voz en su interior, le martilleaba que volviese a la seguridad del hogar, dónde su amigo Jack Daniel’s le espereaba. Era ya tarde para volver atrás y la educación que había recibido a golpe de castigos, le impedía hacerlo, así que siguió caminando y caminando. Al llegar a su destino, dudó. Pero decidió que aquella noche le aguardaba algo grande… segundos más tarde, yacía en el suelo con la misma expresión de duda que había empezado la noche, y todavía con el cuerpo caliente, se podía escuchar un único pensamiento en su mente…te lo dije, no deberías haber venido…

La primera jaqueta.

Movia el dit en cercles fent-lo entrellaçar, com si no fos ja prou rinxolat, amb el floc de cabell que se li escapava de la cua i li queia per sobre de la orelleta dreta. Tot i que escoltava la mestra d’anglès, que dolçament els cantava una cançó de bressol, badava amb la col·lecció de jaquetes de colors.

Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava en el penjador.

Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.

Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.

Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.

Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.

--

Això és un petit relat que he fet per participar en un joc proposat per en Jesús Mª Tibau en el seu bloc. Sempre he tingut ganes d'escriure, però mai en tinc valor. Doncs espero que em perdoneu, però al final m'he tirat a la piscina i he fet aquesta historieta amb tota la bona fe del món.

Espero que us agradi!

Blocaire invisible, el regal

Benvolgut Paseante -d'ara en endavant Travis-,

benvingut a amb la lluna a l'esquena. No ens coneixíem, però des que el teu bloc va aparèixer en el meu correu el dia del sorteig que, mica en mica, visita en visita, em vas anar captivant.

Vaig començar a llegir les teves entrades al blog a mode informatiu, buscava idees per poder-te oferir un bon regal. Però em vaig enganxar, vaig començar a llegir-te per plaer, de manera intensa i seguida, post a post... i vaig pensar que el regal me l'havia emportat jo descobrint el teu bloc.

M'agrada llegir hitòries de la terra de la boira, els constants i nostàlgics passeigs pel teu turó parc, i com converteixes cada fet quotidià en el nou capítol d'una novela.

Bé, anem per feina. Sé que no és el teu Turó Parc, però m'agradaria acompanyar-te en aquests passeig tan interessants que fas, i a més, m'agradaria fer-ho a casa meva, així que si em vols acompanyar... la nit és nostra!




Com que ahir els reis sembla que no ens van voler ajudar amb el partit de copa - segur, segur, segur, que és perquè faltava el bo de Yoann Gourcuff -, et deixo un petit recopilatòri de l'any passat, aquest any que a tots ens fa somriure al recordar-lo:




Travis, una abraçada i sàpigues que tens una nova seguidora.

"Algunas cosas del pasado desaparecieron

pero otras abren una brecha al futuro

y son las que quiero rescatar."

M. Benedetti