…miró al suelo, y su imagen de duda y preocupación quedó reflejada en él. La noche era muy cerrada en la ciudad, el sabia que debería ir a casa, y una voz en su interior, le martilleaba que volviese a la seguridad del hogar, dónde su amigo Jack Daniel’s le espereaba. Era ya tarde para volver atrás y la educación que había recibido a golpe de castigos, le impedía hacerlo, así que siguió caminando y caminando. Al llegar a su destino, dudó. Pero decidió que aquella noche le aguardaba algo grande… segundos más tarde, yacía en el suelo con la misma expresión de duda que había empezado la noche, y todavía con el cuerpo caliente, se podía escuchar un único pensamiento en su mente…te lo dije, no deberías haber venido…
Movia el dit en cercles fent-lo entrellaçar, com si no fos ja prou rinxolat, amb el floc de cabell que se li escapava de la cua i li queia per sobre de la orelleta dreta. Tot i que escoltava la mestra d’anglès, que dolçament els cantava una cançó de bressol, badava amb la col·lecció de jaquetes de colors.
Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava en el penjador.
Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.
Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.
Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.
Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.
--
Això és un petit relat que he fet per participar en un joc proposat per en Jesús Mª Tibau en el seu bloc. Sempre he tingut ganes d'escriure, però mai en tinc valor. Doncs espero que em perdoneu, però al final m'he tirat a la piscina i he fet aquesta historieta amb tota la bona fe del món.
benvingut a amb la lluna a l'esquena. No ens coneixíem, però des que el teu bloc va aparèixer en el meu correu el dia del sorteig que, mica en mica, visita en visita, em vas anar captivant.
Vaig començar a llegir les teves entrades al blog a mode informatiu, buscava idees per poder-te oferir un bon regal. Però em vaig enganxar, vaig començar a llegir-te per plaer, de manera intensa i seguida, post a post... i vaig pensar que el regal me l'havia emportat jo descobrint el teu bloc.
M'agrada llegir hitòries de la terra de la boira, els constants i nostàlgics passeigs pel teu turó parc, i com converteixes cada fet quotidià en el nou capítol d'una novela.
Bé, anem per feina. Sé que no és el teu Turó Parc, però m'agradaria acompanyar-te en aquests passeig tan interessants que fas, i a més, m'agradaria fer-ho a casa meva, així que si em vols acompanyar... la nit és nostra!
Com que ahir els reis sembla que no ens van voler ajudar amb el partit de copa - segur, segur, segur, que és perquè faltava el bo de Yoann Gourcuff -, et deixo un petit recopilatòri de l'any passat, aquest any que a tots ens fa somriure al recordar-lo:
Travis, una abraçada i sàpigues que tens una nova seguidora.
Treure una mica la pols del blog i donar-li vida, que últimament està apagadet!
Ara sí, la pista...
No m'agradaria ser gaire concreta, perquè m'agrada molt el joc d'esbrinar i deixar pistes, però no voldria destapar la sorpresa massa facilment. Així que més que una pista, m'arriscaré a descriure'n quatre trets... potser l'encerto, potser no...
És molt observador, i me l'imagino amb un aire misteriós. Llegint el seu blog, crec sentir la seva veu greu narrant els seus escrits, mentre s'encén un cigarret.
Como sabréis, ayer disfrutamos de los días de los inocentes, y espero que no os hayan hecho ninguna inocentada muy pesada. Pero hubo alguien que se supero. Nuestro compañero de Fogonazos, creo algo para nosotros que debería pasar a la historia de las inocentadas.
Os dejo aquí en enlace, para que podáis disfrutar de ella. Aqui. Esto llegó tan lejos que National Geografic tuvo que desmentir la noticia. Aqui
Os dejo un trozo del articulo para que veais lo que digo:
Entre la documentación aportada por Parker Pearson hay cartas, planos, bocetos del proyecto y una colección de fotografías que hasta ahora no habían visto la luz. En muchas de ellas puede observarse a los operarios al servicio de Su Majestad levantando con grúas las pesadas piedras y colocándolas unas sobre otras para simular una gran formación de megalitos. “Debemos construir algo grande”, aseguraba el ingeniero jefe en una misiva de febrero de 1901, “un monumento que ponga Gales en la mente de todos y haga palidecer los hallazgos del continente [franceses]”.
Vaig pujar un vídeo que feia temps que volia mostrar, però sempre se m'acaben acumulant aquestes "feinetes". Bé, finalment, i millor tard que mai, l'adjunto aquí tot i que, no té res a veure amb estar allà i sentir com ressona tot allò, de debò que 'in situ' va ser impressionant!
No puc fer una gran crònica del mundial, ja que només vaig veure les parelles i el grups grans de xou, però aniré recopilant tota la informació que trobi respecte a aquest ja que és complicat sempre trobar-ne.
Pel que fa a la meva opinió, els grups grans de xou -no em crec que el vaig a dir- van estar molt ben puntuats. Sincerament. Olot, com sempre, esplèndides; però de debò que sempre m'emocionen i aquesta vegada tant com en el Llibertat de fa 4 anys. Impressionant. El Reus Deportiu, després de tants anys buscant-la... han aconseguit la medalla, i merescudíssima. Brillant l'actuació, molt bon vestuari i una coreografia original i sobretot ben treballada (bé s'han de notar tants esforços, no?!)
De la resta de grups no en puc dir gran cosa, perquè no els he vist 300 vegades en vídeo com els nostres, però la impressió general que em vaig endur és que l'or i la plata no han estat casualitat.
Llàstima de la caiguda del pòdium en grups petits. No vaig veure el campionat, però pel que m'han explicat va ser força injust. I pel que he vist sempre de St. Celoni, no entenc què ha passat. Bé, sí, són coses que passen en el patinatge malauradament. Ànims St. Celoni i Blanes, que us doni més força per lluitar l'any que ve!
Al llarg de la meva vida he vist poc patinatge de parelles, i no perquè no m'agradi sinó... no ho sé, he coincidit amb menys patinadors d'aquesta modalitat al meu voltant. Doncs de no estar acostumada a veure'n, a presenciar el mundial... Felicitats Mª Carme i Albert, a mi em va agradar moltíssim!
Per acabar, l'anècdota del campionat: (A part de que la Debora Sbei guanyés en Senior, superant la Tanja Romano!) Al pòdium de parelles de dansa, els americans Kyle Turley i Heather Menard que van emportar-se la plata, van protagonitzar una declaració de matrimoni a lo més americà.
Kyle baixa del pòdium just entregades les medalles, s'agenolla i sí... treu la caixeta amb l'anell! Ja veieu a tot el pavelló dempeus aplaudint i la Heather plorant damunt del segon lloc del pòdium.
